Claudio López: “Per a mi l'afició va passar de ser afició a ser família”

Claudio Javier López va ser i continua sent un dels jugadors més carismàtics de la recent història centenària del Valencia CF. Veloç, letal i molt vertical l'internacional argentí es va convertir en un davanter implacable per als rivals, especialment per al FC Barcelona que ‘tremolava’ cada vegada que s'enfrontava davant el club blaugrana. Va militar quatre temporades en el conjunt blanc-i-negre amb el qual va conquistar una Copa del Rei i una Supercopa d'Espanya, a més de ser subcampió de la Champions. Quasi 200 partits oficials i 72 gols són el seu bagatge amb l'escut de la ratapinyada i, ara, quasi dues dècades després recorda en VCF Media els seus inicis i el seu pas per Mestalla.



En el Preolímpico ja coneixia l'interés del Valencia CF

Arribe al València després de l'estiu de 1996 després d'haver jugat les Olimpíades a Atlanta, als Estats Units. Va ser una llarga negociació de gener a eixe juny. M'assabente de l'interés del València després del Preolímpico al gener d'eixe any jugant en Mar del Plata. A mesura que van anar passant els mesos es va anar concretant i es va anar fent més gran fins que al final es va acabar de donar al final de les Olimpíades.



Una decisió encertada

Jo tenia definit que en el futur en algun moment si tenia l'oportunitat d'emigrar, d'anar a Europa o a un altre costat, tenia segur el que volia a fer, i que anava a ser una experiència dura, nova, d'acostumar-se a moltíssimes coses noves. Però ho volia fer, tenia eixe repte per a poder fer-lo. Crec que fins al final sempre va ser la decisió més encertada, lluitar i tractar de progressar ací.



Difícils inicis

Al principi va ser molt dur, em va costar moltíssim, més que res l'adaptar-me al futbol d'ací, com es jugava ací, alguns costums diferents que a les teníem amb respecte el que era l'Argentina. Em va costar al principi bastant, però una vegada que va començar a rodar tot per a bé va anar molt més accessible tot.



Una afició pròxima al seu cor

Va ser el moment idoni per a varis dels quals estàvem ací, no solament per a mi sinó per a molts jugadors que també venien en la mateixa sintonia que jo, que ens faltava el toc final. Es va fer un conjunt bàrbar en eixe equip que conduïa Ranieri, perquè ens enteníem tots a la perfecció, sabíem tot el que volíem, lluitàvem per això. Sobretot, ens enteníem dins i fora del camp, enteníem el que volia l'entrenador i sabíem que hi havia treballar molt dur per a aconseguir-ho.



S'assega molt volgut

Ara amb el pas del temps hi ha moments en què em pose a pensar-lo el beneït que sóc de posar tindre este afecte. I un es posa a pensar si ha fet tant i ha donat tant per a rebre tant afecte. Moltes de les vegades a mi em posen una mica vergonyós de tant afecte i en el moment que un ja va deixar de jugar no poder retribuir-ho dins del camp. Significa que ho hem fet bé, hem donat tot al cent i una cosa molt bona va quedar.



Una afició pròxima al seu cor

Per a mi l'afició va passar de ser afició a ser una mica més família, el club en si és com una família. L'altre dia en la marxa totes les generacions juntes, tots coneixen a tots, es van contant la història als quals vénen, i eixe afecte per la bandera i l'estar present l'altre dia, i l'afecte que et mostren pel carrer crec que passa a ser una mica com a família, estar tan apegat a alguna cosa i estar tan interessat i mostrar-li tant amor.